Anàlisi d'un fragment
Comparació de les característiques lingüístiques a través de l'anàlisi d'un fragment de "Harry Potter and the Prisoner of Azkaban".
It was a relief to return on Monday to the noise and bustle of the main school, where he was forced to think about other things, even if he had to endure Draco Malfoy's taunting. Malfoy was almost beside himself with glee at Gryffindor's defeat. He had finally taken off his bandages, and celebrated having the full use of both arms again by doing spirited imitations of Harry falling off his broom. Malfoy spent much of their next Potions class doing Dementor imitations across the dungeon; Ron finally cracked, flinging a large, slippery crocodile heart at Malfoy, which hit him in the face and caused Snape to take fifty points from Gryffindor.
‘If Snape's teaching Defence Against the Dark Arts again, I'm going off sick,’ said Ron as they headed toward Lupin's classroom after lunch. ‘Check who's in there, Hermione.’
Hermione peered around the classroom door.
‘It's okay!’
Professor Lupin was back at work. It certainly looked as though he had been ill. His old robes were hanging more loosely on him and there were dark shadows beneath his eyes; nevertheless, he smiled at the class as they took their seats, and they burst at once into an explosion of complaints about Snape's behaviour while Lupin had been ill.
‘It's not fair, he was only filling in, why should he give us homework?’
‘We don't know anything about werewolves –‘
‘– two rolls of parchment!’
‘Did you tell Professor Snape we haven't covered them yet?’ Lupin asked,
frowning slightly.
The babble broke out again.
‘Yes, but he said we were really behind–‘
‘– he wouldn't listen – ‘
‘– two rolls of parchment!’
Professor Lupin smiled at the look of indignation on every face.
‘Don't worry. I'll speak to Professor Snape. You don't have to do the essay.’
‘Oh no,’ said Hermione, looking very disappointed. ‘I've already finished it!’
They had a very enjoyable lesson. Professor Lupin had brought along a glass box containing a Hinkypunk, a little one-legged creature who seemed as though he were made of wisps of smoke, rather frail and harmless looking.
‘Lures travelers into bogs,’ said Professor Lupin as they took notes. ‘You notice the lantern dangling from his hand? Hops ahead –people follow the light – then –‘
The Hinkypunk made a horrible squelching noise against the glass.
When the bell rang, everyone gathered up their things and headed for the door, Harry amongst them, but –
‘Wait a moment, Harry,’ Lupin called. ‘I'd like a word.’
Harry doubled back and watched Professor Lupin covering the hinkypunk's
box with a cloth.
‘I heard about the match,’ said Lupin, turning back to his desk and starting to pile books into his briefcase, ‘and I'm sorry about your broomstick. Is there any chance of fixing it?’
‘No,’ said Harry. ‘The tree smashed it to bits.’
Lupin sighed.
‘They planted the Whomping Willow the same year that I arrived at Hogwarts. People used to play a game, trying to get near enough to touch the trunk. In the end, a boy called Davey Gudgeon nearly lost an eye, and we were forbidden to go near it. No broomstick would have a chance.’
‘Did you hear about the Dementors too?’ said Harry with difficulty.
Lupin looked at him quickly.
‘Yes, I did. I don't think any of us have seen Professor Dumbledore that angry. They have been growing restless for some time ... furious at his refusal to let them inside the grounds.... I suppose they were the reason you fell?’
‘Yes,’ said Harry. He hesitated, and then the question he had to ask burst from him before he could stop himself .’Why? Why do they affect me like that? Am I just –?’
‘It has nothing to do with weakness,’ said Professor Lupin sharply, as though he had read Harry's mind. ‘The Dementors affect you worse than the others because there are horrors in your past that the others don't have.’
A ray of wintery sunlight fell across the classroom, illuminating Lupin's gray hairs and the lines on his young face.
‘Dementors are among the foulest creatures that walk this earth. They infest the darkest, filthiest places, they glory in decay and despair, they drain peace, hope, and happiness out of the air around them. Even Muggles feel their presence, though they can't see them. Get too near a Dementor and every good feeling, every happy memory will be sucked out of you. If it can, the Dementor will feed on you long enough to reduce you to something like itself – soul-less and evil. You'll be left with nothing but the worst experiences of your life. And the worst that happened to you, Harry, is enough to make anyone fall off their broom. You have nothing to feel ashamed of.’
‘When they get near me –‘ Harry stared at Lupin's desk, his throat tight. ‘I can hear Voldemort murdering my mum.’
Lupin made a sudden motion with his arm as though to grip Harry's
shoulder, but thought better of it. There was a moment's silence; then –
‘Why did they have to come to the match?’ said Harry bitterly.
‘They're getting hungry,’ said Lupin coolly, shutting his briefcase with a snap. ‘Dumbledore won't let them into the school, so their supply of human prey has dried up.... I don't think they could resist the large crowd around the Quidditch field. All that excitement ... emotions running high... it was their idea of a feast.’
‘Azkaban must be terrible,’ Harry muttered. Lupin nodded grimly.
‘The fortress is set on a tiny island, way out to sea, but they don't need walls and water to keep the prisoners in, not when they're all trapped inside their own heads, incapable of a single cheerful thought. Most of them go mad within weeks.’
‘But Sirius Black escaped from them,’ Harry said slowly. ‘He got away...’
Lupin's briefcase slipped from the desk; he had to stoop quickly to catch it.
‘Yes,’ he said, straightening up, ‘Black must have found a way to fight them. I wouldn't have believed it possible.... Dementors are supposed to drain a wizard of his powers if he is left with them too long....’
‘You made that Dementor on the train back off,’ said Harry suddenly.
‘There are – certain defences one can use,’ said Lupin. ‘But there was only one Dementor on the train. The more there are, the more difficult it becomes to resist.’
‘What defences?’ said Harry at once. ‘Can you teach me?’
‘I don't pretend to be an expert at fighting Dementors, Harry – quite the contrary...’
‘But if the Dementors come to another Quidditch match, I need to be able to fight them –‘
Lupin looked into Harry's determined face, hesitated, then said, ‘Well... all right. I'll try and help. But it'll have to wait until next term, I'm afraid. I have a lot to do before the holidays. I chose a very inconvenient time to fall ill.’
Harry Potter and the Prisoner of Azkaban p. 138-141
El dilluns al matí va tornar a la gatzara de l’escola, i va agrair que la vida diària el forcés a pensar en altres coses, encara que hagués de suportar el burleta del Draco Malfoy. El Draco gairebé s’havia tornat boig d’alegria amb la derrota de Gryffindor. Finalment s’havia tret l’embenatge i celebrava que ja podia tornar a fer servir els dos braços imitant el Harry quan queia de l’escombra. Es va passar la classe de Pocions fent veure que era un demèntor que es passejava per la masmorra i al final va aconseguir que el Ron esclatés i li llancés un cor de cocodril a la cara, per la qual cosa l’Snape va descomptar cinquanta punts a Gryffindor.
–Si l’Snape ens torna a fer Defensa Contra les Forces del Mal, faré veure que estic malalt –va dir el Ron quan es dirigien a la classe del Llopin després de dinar–. Hermione, mira a veure qui hi ha.
L’Hermione va treure el cap per la finestra.
–Pots passar!
El professor Llopin havia tornat a la feina. Certament, feia pinta d’haver estat malalt. El vestit espellifat li anava més gran que mai i tenia bosses als ulls, però tot i així va somriure als alumnes quan es van asseure als pupitres. Ells van esclatar en queixes sobre el comportament de l’Snape el dia que el Llopin havia estat malalt.
–No és just, només el substituïa, ¿per què ens havia de posar deures?
–No sabem res sobre els homes llop...
–Dos rotlles de pergamí!
–¿I no li van dir al professor Snape que encara no els havíem estudiat? –va preguntar el Llopin, arrufant lleugerament les celles. Hi va tornar a haver molt de xivarri.
–Sí, però ell va dir que no podia ser que anéssim tan endarrerits...
–No ens va voler escoltar...
–Dos rotlles de pergamí!
Davant de la cara d’indignació que feien tots, el professor Llopin va somriure.
–No es preocupin. Parlaré amb el professor Snape. Els dispenso de fer el treball.
–Oh, no! –va fer l’Hermione, molt decebuda–. Jo ja l’he acabat!
Va ser una classe molt divertida. El professor Llopin havia portat un contenidor de vidre amb un despistaire, un ésser amb una cama que semblava fet de fum. Se’l veia bastant delicat i inofensiu.
–Atrau els viatgers cap a terrenys fangosos –va dir el professor Llopin mentre els alumnes prenien apunts–. ¿Veuen el fanal que porta a la mà? La gent segueix la llum i llavors...
El despistaire va fer un soroll repulsiu com si hagués esclafat alguna cosa contra el vidre.
Quan va sonar la campana tots van recollir les seves coses i se’n van anar cap a la porta. El Harry també, però...
–No te’n vagis, Harry –va dir el Llopin–, m’agradaria parlar amb tu.
El Harry es va girar i va esperar que el professor Llopin tapés el contenidor del despistaire amb un tros de roba.
–M’han explicat el que va succeir al partit –va dir el Llopin, que se’n va anar cap a l’escriptori i es va posar a guardar els llibres al maletí–. Sento molt el que li va passar a la teva escombra. ¿Hi ha cap possibilitat que es pugui arreglar?
–No –va dir el Harry–. El pi cabaralla la va destrossar.
El Llopin va sospirar.
–El pi cabaralla el van plantar l’any que jo vaig arribar a Hogwarts. La gent va començar a jugar a veure qui aconseguia tocar-li el tronc, fins que un noi que es deia Davey Gudgeon va estar a punt de perdre un ull i arran d’això ens van prohibir acostar-nos a l’arbre. És evident que cap escombra hauria pogut sobreviure.
–¿Li han explicat el que va passar amb els demèntors? –va preguntar el Harry amb certes dificultats per parlar.
El Llopin li va llançar una mirada.
–Sí. Em sembla que ningú no ha vist mai el professor Dumbledore tan enfadat. S’estan posant molt nerviosos... Estan furiosos perquè no els deixa entrar a l’escola... Va ser la seva presència el que et va fer caure de l’escombra, ¿oi?
–Sí –va fer el Harry. S’ho va pensar, i llavors la pregunta que el turmentava li va caure sense que pogués aturar-la: –¿Per què? ¿Per què m’afecten tant? És que sóc un...
–No té res a veure amb la valentia –va dir el professor Llopin amb fermesa, com si li hagués llegit el pensament–. Els demèntors t’afecten més perquè a tu t’han passat coses horribles i als altres no. Un raig de sol d’hivern va entrar a l’aula i va il·luminar els cabells grisos i les arrugues d’aquella jove cara. –Els demèntors són uns dels éssers més abominables que hi ha sobre la capa de la terra. Creixen en els llocs més obscurs i immunds, gaudeixen de la putrefacció i la desesperació, es beuen fins a l’última gota de pau, d’esperança i de felicitat que hi ha en l’aire que els envolta. Encara que no els veuen, fins i tot els muggles en noten la presència. Si t’acostes massa a un demèntor, et xucla tots els bons sentiments, tots els records feliços. El demèntor intenta alimentar-se de tu fins a convertir-te en alguna cosa semblant a ell mateix: un ésser sense ànima i despietat. Et buida i no et deixa res més que les pitjors experiències que has tingut en la vida. I el pitjor que t’ha passat a tu, Harry, és més que suficient per fer caure qualsevol de l’escombra. No t’has d’avergonyir de res...
–Quan se m’acosten –el Harry mirava absent l’escriptori del Llopin, tenia un nus a la gola–, sento les veus de Lord Voldemort i de la meva mare la nit que la va matar.
El Llopin va fer un gest amb el braç, com si anés a abraçar el Harry, però s’ho va repensar. Hi va haver un moment de silenci i després el Harry va continuar:
–¿Per què van haver d’aparèixer al partit? –va preguntar amb amargor a la veu.
–Tenen gana –va dir el Llopin, i va tancar el maletí de cop–. El Dumbledore no els deixa entrar a l’escola, així que s’han quedat sense preses... Suposo que no van poder resistir-ho quan van veure tota aquella gentada a l’estadi de quidditch, l’exaltació, les emocions a flor de pell... Els devia semblar tot un banquet.
–Azkaban deu ser terrible –va mormolar el Harry.
El Llopin va fer un gest afirmatiu amb pesar.
–La fortalesa es troba en una illeta mar endins, però no els calen ni els murs ni l’aigua per retenir els presos, perquè tots són presoners dels seus propis pensaments, incapaços de tenir-ne cap que sigui una mica alegre. La majoria es tornen bojos en unes setmanes.
–Però en Sirius Black es va escapar –va dir el Harry pensarós–. Se’n va sortir...
Al Llopin li va caure el maletí de l’escriptori i es va haver d’ajupir ràpidament per agafar-lo abans que s’esclafés al terra.
–Sí –va reconèixer, incorporant-se–. Black deu haver trobat la manera de combatre’ls. Mai no m’hauria imaginat que això fos possible. Se suposa que els demèntors esgoten els poders d’un bruixot si passa gaire temps amb ells...
–Vostè va fer recular aquell demèntor al tren –va recordar de sobte el Harry.
–Bé, és que hi ha... alguns mecanismes per defensar-se’n– va dir el Llopin–. Però al tren només hi havia un demèntor. Com més n’hi ha, més difícil és oposar-hi resistència.
–¿Quins són aquests mecanismes? – preguntar el Harry a l’acte–. ¿Me’ls podria ensenyar?
–Harry, jo no sóc cap expert amb demèntors... Al contrari...
–Però si els demèntors tornen a venir a un altre partit de quidditch, he de ser capaç de defensar-me...El Llopin es va mirar la cara de determinació del Harry, s’ho va pensar i llavors va dir:
–D’acord, intentaré ajudar-lo. Però em temo molt que no podrà ser fins després de les vacances. Ara tinc molta feina endarrerida, vaig triar un mal moment per posar-me malalt.
Harry Potter i el Pres d' Azkaban p. 180-184